Relats per aprendre

Creació de música electrònica (AudioSauna)

Cas 2016-1
Programes de música electrònica en alumnes de batxillerat Síntesi destacant l’aprenentatge que es pretén
En una classe d’extraescolar el professor ensenya el funcionament del programa en línia de creació musical AudioSauna perquè els estudiants aprenguin teoria musical. Mitjançant classes presencials, tutorials, videocorreccions, arxius compartits, etc. els estudiants han de ser capaços de saber crear música i d’entendre la teoria després d’haver creat. El nivell que ha d’assolir cada estudiant depèn dels seus coneixements previs, però en tots els casos s’ha d’arribar a certa autonomia per crear.
Índex	Contingut	Observacions
Context General
Experiència en ensenyament	6	---
Experiència / Nivell d’expertesa en l’ús de TIC	Alt	---
Tipus d’escola	Institut d’ESO i Batxillerat	1r batxillerat
Localització del centre	Zona Residencial de poble	---
Connexió	Internet. Alta velocitat	---
Localització dels recursos tecnològics	Casa	---
Situació sòcio - econòmica dels alumnes	Classe mitja	---
Context de la història o cas
Nivell dels alumnes	1r Batxillerat	---
Àrea / unitat		---
Fites en la història
Activitats planificades a la sessió o unitat	Aprendre la lògica dels compassos i les figures rítmiques	---
Nivell d’aprenentatge esperat	Aprendre el compàs 4/4 i l’ús de la rodona, blanca, negra, corxera. També creació d’una base amb AudioSauna.	---
Tipus d’activitat	Extraescolar	---
Activitats de la història o cas
Tecnologies utilitzades	AudioSauna	http://www.audiosauna.com/
Raó per la qual la fa servir	És una simplificació d’altres programes professionals que utilitzo per composar	---
Naturalesa de las activitats (tasques cognitives a realitzar)	Utilitzar la tecnologia per entendre música i donar un impuls creatiu	---
Dificultats trobades	El programa està en anglès	---
Ajuda / col·laboració emprada	Videocorreccions	---
Rol del professor	Director, ensenyar el funcionament del programa i vincular-lo amb la teoria	---
Rol de l’estudiant	Creador, aprenent teòric, músic	---
Resultats
Observacions	Els alumnes que ja fan música en treuen més profit	---
Avaluació de l’aprenentatge	Avaluació i autoavaluació mitjançant la creació	---
Lliçó apresa pel professor	He de vincular l’activitat amb música que agradi als estudiants	---

Història complerta

Entrevistador (E): Has dut a terme una activitat en què s’utilitza la música electrònica per aprendre teoria musical, ens en podries fer un resum? Professor (P): I tant, es tracta d’utilitzar un programa que permet crear música de manera intuïtiva per després poder analitzar les composicions i extreure’n la teoria. El programa que he utilitzat és l’AudioSauna, que està disponible en línia i que és d’accés lliure. E: Com funciona exactament un programa així? P: Aquests programes tenen biblioteques de sons que l’usuari pot distribuir en una partitura per fer que sonin en  el moment que vol. D’aquesta manera la composició és un procés d’assaig-error en què es pot valorar en temps real si allò que s’està fent està bé o no. Aquests sons també es poden manipular perquè sonin diferents i així crear composicions més originals. E: I quins objectius volis aconseguir amb l’activitat en concret? P: Com que era la primera prova, m’he limitat a les figures rítmiques bàsiques (rodona, blanca, negra, corxera, i punt) i a la lògica del compàs 4/4. A més a més també hem analitzat quin so queda millor a cada lloc a l’hora de crear una base. E: Com sorgeix aquesta idea? P: Considero que durant l’educació obligatòria l’ensenyament musical i els alumnes estan en mons diferents. L’educació tradicional està basada en la teoria i a més a més utilitza instruments com la flauta dolça, i no tinc res en contra de la flauta dolça, però entenc que un adolescent potser no troba una vinculació entre aquest instrument i la música que escolta. Un teòric en qui m’he basat per desenvolupar l’activitat, Rusinek, en un article planteja de què serveix que un alumne sàpiga quan va néixer Mozart si no és capaç de distingir el seu estil del de qualsevol altre compositor clàssic. Al cap i a la fi es tracta de deixar de fer que l’assignatura sigui un cúmul de conceptes desvinculats i que esdevingui una eina d’anàlisi i composició musical. E: I com han reaccionat els alumnes de l’activitat? P: Hi ha hagut diferències entre els que ja havien tocat algun instrument i els que no, però en tots dos casos el resultat ha estat fantàstic. Els que ja havien tocat han entès de seguida la lògica del programa i han pogut composar bases per les seves creacions, de manera que se’ls ha obert un univers de possibilitats a l’hora de practicar a casa. Els que no havien composat han tingut més dificultats per entendre la lògica, però se’ls ha despertat un impuls creatiu que, encara que hagi estat resultat de l’atzar, m’ha semblat molt interessant. E: Així qualsevol persona podria aprendre música amb aquest sistema? P: És la idea; la música forma part de la nostra vida i hi ha teòrics que han afirmat que tots la podem entendre de manera innata. Molta gent, però, no té recursos o no ha tingut oportunitat d’accedir a un instrument que l’hagi motivat. Amb programes així hi ha tots els instruments a l’abast i els límits d’espai ja no tenen importància. E: I per què serveix la teoria? P: La teoria és important i per això, després de la creació, proposo un anàlisi teòric. Encara que amb el sistema d’assaig-error es puguin fer coses interessants, sense un rerefons teòric una persona no és capaç d’analitzar les composicions per saber com avançar o com millorar com a compositor. E: I la idea és que l’activitat acabi sent només en línia? P: Sí, i, si puc, que permeti un aprenentatge prou autodidacta com perquè jo no faci ni falta. E: Per què? P: Perquè ens hem acostumat a fer-ho tot quan i on volem. L’accés a la informació es fa a la carta, i els nadius digitals han de tenir eines d’aprenentatge al seu abast constantment. Jo mateix, que no sóc nadiu digital, utilitzo sempre els tutorials, des de dubtes amb excel fins a Adobe After Effects. E: Quan vas descobrir l’aprenentatge en línia? P: El punt d’inflexió va ser un curs en línia que vaig fer a l’Escola d’Escriptura. L’organització dels cursos en línia mitjançant xats, videocorrecions, fòrums i carpetes compartides em va fer adonar que aprenia molt més quan jo triava quan i on fer-ho. E: Quants anys fa que ensenyes? P: Vaig començar a impartir classes de bateria fa set anys, però aquesta és la primera vegada que imparteixo una activitat així. E: Quan vas començar a vincular la música i la tecnologia? P: En el moment en què havia de composar i no tenia la bateria a l’abast, però en canvi sí que tenia un PC. Primer vaig fer servir el GuitarPro, un programa de composició, i després el Cubase, que permet gravar i composar, entre d’altres funcions. E: Així que tens un bon nivell tecnològic. P: Sí, estic força al dia. E: Cal aquest nivell per dur a terme l’activitat? P: No, el funcionament del programa és senzill i després es tracta d’aplicar nous coneixements i de provar. E: Tens algun consell per algú que es vulgui iniciar en la música de la manera que proposes? P: Que pensi que tothom pot crear i que no tingui por provar. Aquest sistema permet un autoavaluació immediata i de seguida se sap si una cosa queda bé o no, així que és qüestió de paciència i de tenir ganes que soni. E: I per algú que vulgui aplicar el recurs a les seves classes? P: És important vincular l’ensenyament amb els interessos reals de l’estudiant, així que si no toca cap instrument pot intentar imitar una cançó que li agradi o trobar la manera que la creació tingui un significat real per la seva vida. E: Ja per acabar, quines dificultats ha presentat el programa? P: Principalment, l’idioma, ja que està en anglès. Ara bé, quan una persona entén els comandaments bàsics tot és senzill.

Relat d’aprenentatge: la comunicació semiòtica

Quan era més jove, m’havien explicat que la comunicació era un missatge que passava d’un receptor a un emissor a través d’un canal i amb un codi comú. Aquest era l’esquema que s’utilitzava per descriure des de la comunicació de les abelles fins a la relació dels mitjans de comunicació de masses amb els espectadors. Ara bé, quan em vaig plantejar quina comunicació s’establia entre el llibre que llegia aleshores i jo, em vaig adonar que l’esquema era massa simple perquè no tenia en compte el que jo interpretava.

Sabia que una persona, quan es comunica, mai no és passiva; tothom interpreta (o mal interpreta), i sempre hi ha un enviament constant d’informació, ja sigui per la cara que un fa quan li expliquen alguna cosa, o per la reacció següent, o per un anàlisi posterior. Si la comunicació fos un simple enviament d’informació, ens podrien ordenar fer una cosa i només seríem capaços de fer-la.

L’esquema inicial de la comunicació va entrar en crisi, cosa que em va portar a descobrir la retroalimentació i les teories que es fixaven en la interpretació del receptor, com les de Laswell o de Shannon i Weaver. Semblaven teories convincents que segurament em van conformar, i que em servien per explicar que llegia i a l’hora interpretava segons les meves creences.

Un dia, però, vaig anar a parar a la semiòtica, que estudia els símbols, i en concret a l’anàlisi que Umberto Eco fa dels relats i que em va fer preguntar quin sistema utilitza Arthur Conan Doyle per escriure les aventures del seu famós detectiu Sherlock Holmes. Als llibres, Watson narra en primera persona els fets que li succeeixen al seu company Holmes, i el lector entén que l’autor posa en boca d’un personatge allò que li succeeix a un altre personatge.

Eco proposa que en aquest esquema enrevessat  apareixen dues figures mentals: la del lector model i la de l’autor model. L’autor model no és una persona, sinó que és el sistema descrit: Doyle inventant Watson narrant Holmes; i el lector model és qui interpreta això i qui a més a més afegeix tota la informació que Doyle no especifica perquè entén que el lector model ja construirà: el funcionament d’un violí, o del sistema judicial, la ciutat de Londres de fons, i la resta de coneixements que calen per entendre una narració.

Al cap i a la fi la comunicació no és lineal, ni circular, sinó que és un terreny mental on hi ha un intercanvi constant d’informació.